ISTORIA DERA GLÈISA (Mn. Amiell)

Enes camins d’ua longa istòria De Sant Bertran de Comenge a La Seu d’Urgell.  Quan era Val d’Aran deishe Comenge e passe a Urgelh, er an 1804, i  auie ena Val d’Aran 28 Parròquies e dus Archiprestats: Archiprestat de Les, de Casarilh enjós, tamb 21 parròquies, e Archiprestat de Gessa tamb 7 parròquies, de Garòs ensús.  Tres pòbles èren anexionadi a parròquies vesies, atau: Arres de Sos perteneishie a Arres de Sus. Benós e Begós perteneishien a Es Bordes.

 

 En an 1887 i auie: 28 rictors, e 93 capelhans porcioners o beneficiats. En totau 121 capelhans.  Auien coma autoritats, jos eth Bisbe, a un Officiau Eclesiastic o Vicari Generau, nomenat peth Bisbe e proposat pes capelhans d’Aran. Ena abséncia deth Bisbe er Oficiau auie facultats especiaus ena administracion espirituau dera Val d’Aran.  Er Oficiau auie en Vielha era sua sedença entà exercir es sues facultats.

 

I  auie tanben un Promotor, escuelhut pes capelhans e nomenat peth bisbe. Era sua mission ère  tier en compde o soenhar es problemes mès personaus des capelhans. Es dus archiprestes auien coma mission da possesion as naui rictors, cuedar era sua formacion e presidir era Taula que i auie en cada terçon. Es Taules èren era denominacion que se daue as reunions de formacion e de trabalh pastorau, que periodicament auien de hèr es capelhans. Tota aguesta organizacion seguic, maugrat auer passat ar avescat d’Urgell. Siguec eth Bisbe Caixal, er an 1860 , que la suprimic, Per aué ja n’i a pro. Un aute dia parlaram de d’autes causes dera nòsta istòria.

Enes camins dera istòria dera Glèisa d'Aran

En blòc passat parlèrem de coma ère era organizacion dera Glèisa en Aran, quan depeniem der Avescat de Comenge. Coma siguec era desaparacion deth Bisbat de Sant Bertrand?

 

 Era Revolucion francesa, er an 1789, enes sòns començaments generèc ua esperança generau bona; mès eth camin qu’anèc seguint portèc ben lèu a moments fòrça dificils tara Glèisa e tara societat franceses. França auie 135 bisbats; era Revolucion volec redusir-les a 83. Auien d’adaptar-se ath nombre de Departaments dera administracion publica. Ei a díder: cada Departament, un Bisbat. Siguec ua supression unilaterau, sense er assentiment deth Papa o de Roma, e per açò non podie èster acuelhuda pes bisbes e pes fidèls.

 

Eth Departament de Tolosa auie tres bisbats: Tolosa, Rieux e Comenge.  Auien de desaparéisher es dus darrèrs. D’arren serviren es protèstes des fidèls e des pòbles. Es estructures diocesanes: eth capitol o canonges dera catedral, eth Seminari, d’autes Institucions… tot siguec suprimit e prenudi toti es sòns bens. Es bisbes des avescats suprimidi non podien deishar de senter-se’n es sòns pastors e per tant responsables. Eth sòn ministèri no depenie des Leis dera Revolucion. Totun les ère proïbit exercir publicament era sua foncion pastorau e s’ac hègen èren castigadi e forçadi a anar-se’n tar exili. En çò que tanh ath bisbe de Comenge Antoine-Eustache d’Osmond, ath començament s’anaue amagant en diuèrsi locs deth bisbat, un cuert temps em Garaison, e administraue era Confirmacion e se trapaue tamb es sòns Vicaris Generaus... e se didie d’eth, coma badinada, que hège “ aparicions en diuèrsi lòcs coma Jesucrist dempús dera sua resurreccion”. 

 

Mès en senter-se descubèrt e menaçat decidic atrauessar era frontièra e residir ena Val dAran, que seguie essent eth sòn bisbat e a on non depenie des leis que era Revolucion daue tàs francesi. Atau, donques, venguec a residir segurament ena Baronia de Les. 

Era Val d’Aran, lòc d’exili, enes prumèri moments dera Revolucion francesa.

 

Eth Bisbe de Comenge ven tara Val d’Aran. Ère ua part deth sòn bisbat. Pensaue qu’es revolucionaris arren li pòdien hèr en tèrra estrangièra.

 

Arriben tanben ena Val d’Aran quate bisbes mès  en tot escapar-se de França. Èren es bisbes de Aux, de Rieux, de Tarbes e de Lavaur.  Era Baronia de Les les acuelh. Mès ben lèu se dan compde qu’era Val d’Aran ei massa apròp dera frontièra. Es revolucionaris menacen que s’es bisbes non se’n van dera Val d’Aran, aguesta serà aucupada e i aurà represàlies contra es pòbles qu’acuelhen a gent perseguida en França. Es bisbes se dan compde deth perilh e an de marchar.

 

Eth bisbe de Comenge torne tà França e prepare era sua escapada entà Inglaterra e demorarà en Lòndres. Es auti quate bisbes preparen eth sòn exili entar interior d’Espanha. Eth sòn camin, ath long de Catalunha serà acompanhat d’ua grana comitiva. Pensem qu’es bisbes francesi en ua grana majoria èren escuelhudi laguens dera noblesa frabcesa e era sua manèra de víuer ère fòrça diferent as bisbes d’Espanha que viegen de gent sencilha de ciutat o de pòbles ruraus.  Era sua marcha enquia eth monestir de Montserrat a on traparien refugi ei fòrça acompanhada de servents e d’auta gent.  Eth bisbe de Rieux, d’edat auançada  en arribar en Tremp se trape malaut e demore en convent des Dominics d’aquera ciutat. Es auti seguissen enquia Montserrat. Eth Corregidor de Talarn les hè a acompanhar enquia Conques, em tot preparar-les er ostatge.

 

Eth Bisbe de Tarbes escriu: Era nòsta marcha durèc 10  dies e siguec penosa damb camins dolenti e fortes calors.  Ei vertat que pes pòbles que passauem èrem recebudi damb veneracion, planhent era nòsta desgràcia. Era comitiva la formauen 30 muls damb era persona que i montaue, e 9 muls mès entà portar er equipatge. Poirie semblar ua marcha triomfau se non tenguessen en compde qu’èrem uns praubi exiliats. Era gent viege a veir-mos, punant-mos era man coma ère costum en païs, es campanes bandoauen....” 

 

Maugrat qu’es bisbes se n’anèssen dera Val d’Aran non impedic qu’es revolucionaris entressen mès d’un viatge ena Val d’Aran en tot cométer actes vandalics e panatòris enes glèises e enes pòbles. Atau en Les, Bossòst, Vilamòs, Vielha, Betren....

 

Fòrça capelllans francesi sigueren acuelhudi e amagadi un temps ena Val d’Aran.

Ua hèsta solidària damb capelhans exiliad, pr'amor dera revolucion francesa

Parlèrem en blòc precedent deth pas des cinc bisbes  dera Gàlia exiliadi ena Val d’Aran. Mès tanben en Aran vengueren fòrça capelhans que i demorèren  uns mès que d’auti.

En Libre de Defoncions dera parròquia de Vielha i a ua susprenenta plana que mos ne parle. Fòrça eclesiàstics des avescats dera Gàlia èren transmigradi ena Val d’Aran.  Ei un dòcument que vò rebrembar ua grana celebracion, mès maugrat era importància que se li da e que tath que l’escriuec ère clara, tà nosati, ara, non ei facil saber cò que celebrèren.

Eth dòcument ei escrit en latin e comence damb ua frase classica. “Ad futuram rei memoriam”, ei a díder: “Entà memòria futura”. Lo transcriuem literaument, revirat ara nòsta lengua:

“En vertut deth decret deth Sr. De Lacy “pro regis” (en lòc deth rei, Capità Generau) de Catalonha, se hec eth translat de St. Orens, que (“remanebat”) demoraue ena glèisa parroquiau de St. Miquèu, e tath sòn translat sigueren presents ena processon es que seguissen:

Sr. Dr. De Villota (Villot) Vicari Generau de Comenge, Celebrant.

Sr. Dr. Duset, Rictor de Antla, Avescat de Comenge, Diaca.

Sr. Bom, Vicari d’Aveux, Avescat Comenge, Sosdiaca.

Mestre Pomian, Secretari AvescatComenge. Assistent.

Sr. Duset, Ric. d’Izaurt, Avescat Comenge, Mèstre Ceremònies.

A peticion de Pau Portolés, Rictor de Vielha, damb assitència de tota era Co- munitat eclesiastica e damb fòrça d’auti eclesiastics des avescats dera Gàlia, pr’amor dera persecocion deth clergat Galican e que sigueren tansmigradi.

Datat, tà que cònste, ena dita vila de Vielha, eth dia quinze deth mes de deseme der an deth Senhor mil sèt cents noranta dus.

R.P. Portolés, de Vielha.

I a diuèrses questions que mos metem.

-Un acte autorizat peth Sr. De Lacy, autoritat civil de Barcelona. Èren es prumèri  moments dera Revolucion Francesa. Ena Val d’Aran i auie fòrça capelhans exiliadi. Podem pemsar que, en demanar autorizacion, eth Rictor de Vielha justificaue er acte tà que non i auesse ua represàlia des revolucionaris.

 

-Hèn ua processon portant a St. Orèns. Sabem qu’alavetz i auie ua glèisa gotica , damb un polit campanau ath cap deth passeig de Vielha. Glèisa a on se hègen es reunions deth Conselh e se sauvauen es dòcuments o er armari des sies claus. En aguesta glèisa es ans 1730  dempús ...i auie encara culte. Semble que mès tard siguec desacralizada e servie sonque tàs reunions deth Conselh Generau. E per açò ¿era imatge de St. Orens se sauvaue ena glèisa de Sant Miquèl?

¿Siguec un acte d’acompanhament e solidaritat damb es capelhans francesi que patien er exili e damb tota era glèisa francesa? Seguraments.

 

-Per auta part sabem que Sant Orèns, bisbe d’Auch en S. V. auie, e a, ua devocion en tota era Gasconha  e volien implorar era sua ajuda en aqueri moments de persecucion.  Portèren era imatge de Sant Orens dera glèisa de Sant Miquèu ara glèisa de sant Orens, tornant-la ara glèisa der parròquia.  Auch ère era sèu metropolitana deth bisbat de Comenge e de d’auti bisbats propèrs. Aquiu es aranesi auien de dirimir judiciaument problèmes eclesiastics. Ère era instància superior ath bisbe de Comenge.

Ço important deth document ei que rèste ena memòria escrita, qu’era Glèisa aranesa enes prumèri moments dera Revolucion francesa hec ua grana manifestacion d’afrairament o d’apropament ara Glèisa francesa, que patie persecucion e calamitats.

Eth rictor de Vilac e era revolucion francesa

Era Val d’Aran non rèstec liure des consequéncies dera Revolucion francesa. Es Bisbes que s’i auien exiliat e es capelhans tanben inmigradi ena Val d’Aran èren ua provocacion tàs revolucionaris. Aguesti capelhans non auien volut jurar era Constitucion dera Revolucion. En un aute blòc explicaram eth perqué?. Es madeishi capelhans aranesi auien pòur de bèra represàlia.


Eth cas ei qu’eth rictor de Vilac, Joaquim de Miguel, auec pòur e se’n va tà Barcelona e se’n pòrte eth tresaur dera glèisa de Vilac, qu’auie ua rica orfebreria, e non lo torne enquia que ven tara Val d’Aran dus ans e miei dempùs. D’auti capelhans aranesi tanben se n’anèren. Atau cònste en ua carta -2o de setem de 1794- escrita per Miguel de la Moga a Francés Vergés, de Garòs ena qué li parle des capelhans aranesi exiliadi en Barcelona: Pablo Abadia de Barbarà, Dr. Pablo de Arnaudet de Vielha, Lorenzo Safont e deth madeish Rictor de Vilac e convide ath destinatari dera carta que s’eth madeish va anar-i ac pòt hèr. Atau tambe parle des capelhans francesi, que son en Barcelona, encara que darreraments quaqu’uns d’eri se n’an anat. E ditz dera Revolucion: “Nuestro ejèrcito del Rosellon ahora se está quieto y sólo se dice que se está preparando para dar un ataque general. Corrió ayer que los franceses habían quemado unos cuantos lugares a la parte de La Seo de Urgel. Han escrito de Esterri de Aneo que se hacen preparativos para hacer la entrada en el Valle de Aran, pero no lo creo. Qu es cuanto me ocurre....” (Archiu casa Mondí, de Garòs)

Eth Rictor de Vilac, quan torne de Barcelona, volec deishar.ne constància en Libre de baptismes, maugrat qu’en eri non podien deishar nòtes escrites mès enlà des anotacions baptismaus.

Era nòta que deishe escrita ei aguesta; L’escriui en catalan coma ac hè eth: “Per quan lo dia 31 de març de l’any 1793, dia tan miserable i de tanta calamitat per a tota la Vall d’Aran, per haver succeït en dit dia, la deplorable opressió d’aquesta Vall per les sacrílegues tropes de la nació francesa, opressió que amenaçava (com en altres països) la destrucció de la llibertat de culte degut a Déu Nostre Senyor, I per conseqüent lo despreci a totes les santes imatges de Jesucrist i dels sants, i com també tenint per cert tots o la major i més sana part dels individus de la dita Vall, que serien violades, saquejades i robades les esglésies d’aquesta Vall, conforme ho havien executat en altres parts les dites sacrílegues tropes, com és en el Piamont Saboya (Itàlia), en les quals partides robaren, destruïren, assolaren els temples dedicats a Déu Nostre Senyor, tregueren la vida a tots els sacerdots catòlics­ que pogueren conseguir per quan s’oposaven a sos maldits intents i predicaven la veritat evangèlica a sas gents per a que non consentissin als errors de la perversa nació, ni se mancomunaren amb els dits flagels de la Divina Justícia (diguem-ho així) sinó que procuressin amb tot zel i vigilància en reprimir-los; per això el reverent Joaquim De Miguel, Cura pàrroco de esta vila de Vilac, tement amb tots o quasi tots los reverents Rectors i gent principal d’aquesta Vall, el que succeïssin els dits treballs en aquest país proposant-se per primer i principal motiu el conservar el tresor de l’església (que el perdre la vida per Jesucrist si hagués arribat a tal la Divina Voluntat, hagués estada la meva ditxa i voluntat) em transl.lado (posant-me en camí el mateix dia 31 de març, després d’haver-se apoderat les dites tropes de Bossost i dels quatre llocs i lo mateix dia arribaren a Vielha) a Barcelona amb lo dit tresor i lo entreguí en mans i poder de Iltrissim de la dita ciutat a fi que aquesta parròquia el pogués recobrar al haver desaparegut els dits treballs o composades les coses; em fou precís de permaneixer en dita ciutat fins el dia que desampararen la Vall les dites tropes, que fou per acte de pau entre Espanya i França (non havent pogut tornar a aquesta parròquia per mes memorials que presentés al Excelentíssim Capità Genaral manifestant-li sempre la falta que feia als parroquians) que fou i permaneixerem en aquesta fins lo dia 8 de setembre de 1795, i per quant per la gràcia de Déu i quedà en aquesta parròquia l Rvnt. Francés Demiguel, Porcionari, d’aquesta de Vilac. Havent-se amagat fins que conegué les intencions dels dits francesos, i després per la voluntat de Déu non foren inquietats, sinó que deixaren a la gent viure en la mateixa Religió Catòlica i Apostòlica que abans (non obstant de que foren en moltissimes coses assotats i vilipendiats); per això ara que jo avall firmat tinc tornat per la Gràcia de Déu a esta parròquia, amb tot lo tresor que me’n havia portat, me so encarregat i pres compte del passat i succeït en esta parròquia, tinc trobat, i el dit Mn. Francès m’ha entregat la relació de tots els que han nascut o batejat en tot el temps de la meva absència, els que vaig assentant i anotant com sempre s’es acostumat en aquest present llibre de baptismes. A tretze d’abril de 1796, Jo Joaquim de Miguel, Rector de Vilac.

Aguesta longa nòta det Rictor de Vilac deishe constància dera inseguretat que se viuec ena Val d’Aran, deth 31 de març enquia eth 8 de setem de 1795, dempús de que s’arribèsse a un acòrd entre Espanha e França, coma ditz eth rictor de Vilac.
 

Capelhans juramentadi e non juramentadi

Era Revolucion francesa hec a renéisher, en nòste bisbat de Comenge, idees galicanes. Eth Galicanisme ère era tendéncia de separar era Glèisa francesa dera dependéncia de Roma o deth Papa.

 

Atau, eth 12 de juriòl de 1790 era Assembla Constitucionau dera Revolucion apròbe era Constitucion Civila deth Clericat, Es bisbes  e es capelhans serien foncionaris publics eclesiàstics der Estat e atau auien de jurar era Constitucion. Era Revolucion s’auie apoderatde toti es bens dera Glèisa. Er Estat s’encuedaria de finançar-la.

 

Açò creèc un problema de consciéncia grèu, pr’amor que jurar era Constitucion ère acceptat es idees galicanes d’aluenhament deth Papa.

 

Qué passèc? Des bisbes, uns 135, sonque dus jurèren era Constitucion. Des capelhans d’un 50 a un 60 per cent non la volgueren jurar. Per açò era istòria parlarà de capelhans juramentadi e non juramentadi.

 

Es que non la jurèren non podien celebrar era Missa publicament, ne celebrar es sagraments. Sigueren preseguidi e aueren d’exiliar-se. Uns 30.000 capelhans francesi aueren d’emigrar tàs païssi vesins. Era Val d’Aran siguec lòc de pas coma ne siguec tà 5 bisbes, coma auem dit en un blòg anterior. Se calcule qu’en Aragon e Catalunha n’acuelheren uns 3000 capelhans. Des que no  s’exilièren, amagadi en França, quauqu’uns sigueren empresoadi e portadi tara Guaiana francesa lòc d’exili, tamb ua  preson d’extremada duresa. Deth nòste bisbat de Comenge tres, que trapèren amagadi,  sigueren gulhotinadi ena plaça publica.

 

Tàs cristians i auec problemes de consciéncia ja que sonque des capelhans juramentadi podien recéber es sagraments, e i auie fidèls que cercauen capelhans non juramentdi que d’ua manèra secrèta poguessen recéber-les.

 

Quauque capelhan aranés, enes prumèri moments, anèc entara Gasconha entà hèr de capelhà  En èster estrangèr èren liures deth jurament. Es seminaris restèren barradi , non i auie professors. Lèu se sentec era manca de capelhans; ei per açò que, segontes er istoriador Serge Brunet des 68 capelhans estgrangèrs qu’anèren tà Comenge, 44 son aranesi.

 

Era lengua que se parlaue, eth gascon,ère un avantatge entada eri. Pensem que i auie alavetz ena Val d’Aran  mès de 100 capelhans.

 

Plaçadi enes parçans de Bagnères de Luishon, d’Aspet e de Saint Beat e ath torn de Sant Gaudens. Maugrat, que segontes Sèrge Brunet, non toti s’adaptèren as naues parròquies, pr’amor de diferéncies de caràcter e quauque comportament non adequat.

 

Degut que non i auie Bisbes, ja qu’auien emigtat, s’auen de nomentar naui bisbes enter es capelhans juramentadi. Tara Val d’Aan non i auec problèmes, ja qu’eth bisbe Osmond, exiliat en Lòndres, auie un Vicari Generau ena Val d’Aran, eth Sr, Vilhot (vulgo Vilhota), que hège es foncions de Bisbe e organizaue era vida cristiana enes dus archiprestats dera Val d’Aran de Les e de Gessa.

Aran deishe eth Bisbat de Comenge e passarà tà Urgelh

Eth dia 9 d’òctobre de 2004, en ua visita deth Bisbe d’Urgelh ara Val d’Aran entà administrar eth sagrament dera Confirmacion celebrèrem damb solemnitat en Santuari de Mijaran,  es dus-cents ans dera anexion dera Val d’Aran ath Bisbat d’Urgelh. En aguesti blògs qu’escriuem referents ara revolucion Francesa e ara sua incidéncia ena vida dera Glèisa d’Aran parlam aué des 14 ans abantes de passar tà Urgelh.

 

Era revolucion franesa er 1790 suprimís er Avescat de Comenge, e Aran se da compde qu’aurà d’escuélher un nau Bisbat.  Non ère eth prumèr viatge que se li proposaue passar a un nau Bisbat. Ja en temps de Felip II rei d’Espanha i auec un intent. Es relacions entre Comenge e Aran non èren bones e eth bisbe demanaue era ajuda deth rei d’Espanha entà her realitat era disciplina eclesiastica. Es capelhans e eth madeish Conselh Generau non aufrien facilament es cambis qu’eth bisbe demanaue. Quauqu’un d’eri contradien es “Acordats”, leis e privilegis que viegen deth S. XIV. Damb un bisbe que residie dehòra d’Espanha èren de mès bon mantier.

 

Enes moments dera Revolucion francesa se suprimís eth Bisbat de Comenge e eth Generau Sahuquet, en nòm de França invadís era Val d’Aran er an 1793; ei vertat, accepte es drets dera Glèisa aranesa damb es sòns privilegis, mès era Republica francesa non les darà ajuda financèra, coma se hec en França. Fòrça capelhans an pòur, e coma auem dit deth rictor de Vilac, fòrça capelhans, uns 58 segontes er istoriador Serge Brunet se’n van dera Val d’Aran.

 

Es aranesi apartadi de Comenge, an de cercar un nau Bisbat ath sud des Pirinèus, mès açò tardarà catorze ans.

 

Mentre tant eth sòn Bisbe Osmond ei exiliat en Lòndres. Ei eth bisbe  legitim dera Val d’Aran, e aurà un representant  o Vicari Generau que lo represente enes dus archiprestats d’Aran: Les e Gessa. Serà  Carles de Vilhòt (vulgo Vilhòta) que pendent 7 ans serà eth responsable dera vida cristiana o religiosa ena Val d’Aran.

Aran passe tà Urgelh

Damb era Revolucion francesa e era supression deth bisbat de Comenge es aranesi se dèren compde qu’auien d’escuélher un nau bisbat.

 

Eth Conselh Generau d’Aran auie d’intervier tanben ena eleccion. Dus èren es bisbats  vesins que podien interessar: Lheida e Urgelh. Ei vertat que Lheida ère mès desirada, non pera proximitat geogràfica, mès òc enes camps deth comèrç, dera cultura, dera gestion administrativa; e per açò es terçons de Vielha enjós volien Lheida, ja qu’es capelhans traparien aquiu, coma didie eth Conselh, centres de formacion melhors. Pensem qu’en Lheida i auie auut ua des mès antiques universitats, enquia er 1714, quan siguec suprimida per Felip V e portada tà Cervera, mès conservèc boni centres d’estudis.

 

Mès era eleccion que se hec d’Urgelh auie d’autes motivacions. Es dus terçons de Pujòlo afavorien La Seu. Ère mès apròp, a un dia de camin, e non calie atrauessar, coma didien, eth desèrt dera Ribagòrsa. Mès i auec un  aute factor que siguec mès determinant; eth Bisbat d’Urgelh auie de deishar 28 parròquies dera Cerdanha francesa. Un territòri que siguec prenut a Catalunha peth Tractat des Pirineus er an 1659, mès seguic jos era jurisdiccion eclesiastica d’Urgelh. Era Revolucion Francesa non volec qu’un bisbe espanhòu auesse jurisdiccion en territòri francés.

 

Cau díder qu’es ceretans non volien deishar Urgelh e non volien recéber es sagraments sonque deth Bisbe d’Urgelh e i auec coma dus bisbes, eth nomentat per Revolucion francesa e eth d’Urgelh. Aqueth i patic fòrça ja qu’era gent non lo vedie coma legitim. En secret portauen es mainatges ena Cerdanha catalana entà que siguessen confirmadi peth bisbe d’Urgelh.  Aguest non volie entrar en sòn antic territòri, maugrat ne siguesse bisbe, tà non crear problèmes ath bisbe de Carcassona a on passèren es parròquies  en aqueri moments. Damb er assentiment de Roma e deth rei d’Espanha eth bisbe d’Urgelh renoncièc ara Cerdanha eth 18 de noveme de 1803.

 

Damb eth Brèu Apostòlic “Pro Pastorale sollicitudine”, gessut de Roma, damb data 23 juriòl de 1804, era Val d’Aran passe tà La Seu, damb es 28 parròquies (casualament es madeishes dera Cerdanha). Ben lèu  eth  nau bisbe visite era Val d’Aran.

 

 

Un nau Bisbat tara Val d’Aran

Eth Cardenal Caprara, Nonci en París, dempús dera renoncia deth bisbe de Comenge, Antòni Òsmond, hèta eth 26 de seteme de 1801,  recep, mentre non i age un bisbe nau, era Administracion Apostolica dera Val d’Aran, coma se ne siguesse un bisbe interin.

 

Ben lèu quan era Val d’Aran ja sap que passarà tà Urgelh, eth Nonci delègue era Administracion interinament ath bisbe d’Urgelh, eth 15 d’agost de 1803. Aguest l’accèpte, maugrat non siguesse era  Val tan de gormanda coma era Cerdanha francesa qu’auie perdut, ja que la ve luenh e, coma ditz a un amic sòn “Situada en el centro de los mas espantosos Pirineos”.

 

Eth nau bisbe, maugrat que non ne siguesse encara titular, enquia qu’eth rei d’Espanha ratifique eth nomenament de Roma, non tardarà en vier tara Val d’Aran, ja que eth mes de seteme e ua part de òctobre der an 1804, lo trapam visitant cada ua des 28 parròquies pendent uns quaranta dies. Ua visita pastoral longa e prigonda  de coneishement dera realitat des glèises e des parròquies.

 

Enes libres de Decrets, ne deishe constància escrita. Demane milhores en estat des glèises, des autars, dera ròba e hè recomanacions as capelhans –ne parlaram en un aute blòg-.  Atau tanben en decrèt de Vielha demane ua auta glèisa en Espitau de Sant Nicolau deth pòrt de Vielha, ja qu’era que i auie ère, coma podem veir aué, enes rèstes que se sauven, umida e petita. Sera, ans mès tard, er an 1816, qu’er Ajuntament de Vielha mane ar ostalèr que ne hèsque ua de naua, tamb era advocacion de Sta. Quitèria.

 

Tanben en Decrèt de Vielha e tanben enes autes parròquies metec ua clausula  nauèra que debec genar as capelhans. Ditz: “A partir de este momento las partidas sacramentales se esribirán en castellano”. Eth ère de Burgos. Enes auti parçans deth Bisbat d’Urgelh non ac auec de manar ja que se viege escriuent en castelhan d’ençà der an 1714, quan s’imposèc eth castelhan en tot document oficiau escrit, aubligadi peth “Decret de Nova Planta”, dictat per Felip V. Ena Val d’Aran, en depéner de Comenge, era Glèisa seguie escriuent eth catalan enquiar an 1804, noranta ans mès tard. Non serie ben recebuda era ordre d’escríuer en castelhan, ja que que quauque capelhan comencèc a escríuer quauqua partida, enes libres sacramentaus, en latin.

 

Eth nau bisbe non volec deishar de visitar er Espitau de Sant Nicolau, ja que se’n anèc dera Val d’Aran peth pòrt de Vielha.

 

Francisco Antonio de la Dueña y Cisneros serà fin finau bisbe Titular dera Val d’Aran eth 14 de juriòl de 1805,  damb era acceptacion deth Rei d’Espanha ath nomenament de Roma. Auien passat 14 ans sense un bisbat pròpri, dempús dera supression deth bisbat de Comenge, er an 1790.

Dues cartes e era Revolucion francesa

Retornam as moments dificils dera Revolucion franesa ena Val d’Aran, ans 1792-1795.

Dues cartes, ua d’eres en archiu dera parròquia de Vielha, ne son testimòni. Era prumèra ei d’un proòme dera Val d’Aran: Francés Aner d’Esteve, d’Aubèrt. Siguec Diputat en representacion de Catalunha, enes Còrts de Cadis, d’on gessec era prumèra Constitucion espanhòla, der an 1812. Aner, i auec ua part importanta damb es sues intervencions e ena redaccion, sonque superat per un aute diputat. Ben lèu, en èster malaut, quan volie tornar tara Val d’Aran, moric apròp de Cadis o en Pòrtugal. Non se’n sap eth lòc.

F. Aner escriu ua dusau carta –dera prumèra non n’auem eth contengut-; ei adreçada ath Duque d’Alcudia, persona propèra  ath Rei Carles IV. Ja ena prumèra carta li demanaue qu’aconselhe ath Rei sus era reconquista dera Val d’Aran. Per açò li arregraís era reiau ordre que dèc ath Sr. Principe de Castelfranco entara reconquista. Ère aguest eth responsable dera defensa des Pirineus centraus contra França. En non hèsse aguesta reconquista realitat, torne eth Sr. Aner, en ua dusau carta que sauvam, a persutar coma representant dera Val d’Aran, e li va relatant longament  ath Sr. Duque de Alcudia,  era dificila situacion en qué se trape era gent dera Val d’Aran.

Li ditz:... los franceseses han acreditado inhumanidad con los escandalosos decretos (de la Revolucion). El primero de pegar fuego al desgraciado Valle y la gente que escape de la ruina matarla a bala. El segundo de robar cuanto en él encuentran, dejando a todos los habitantes desnudos, quienes de necesidad han de morir....  E li ditz que pregue ath Rei “ponga en ejecución la notada reconquista; y siendo este el momento mas favorable, ya por la poca nieve de los puertos, que a este fin se han de penetrar; y ya tambien, por no haber en el relatado valle mas que el numero de 1150 descuidados franceses, de estos gran parte sin armas  y con poco arte en la milicia, y contra quienes se podría lograr la dsstruccion con 1500 soldados nuestros... antes que el Valle y sus naturales experimenten las propuestas crueldades,... que si no es antes, a lo menos al expirar el año de su entrada... y todos los naturales que son en numero de nueve a diez mil con sus caudales y objetos se pasasen con la tropa.  Signe era carta en Vilaller, 24 hereuèr 1794.

Ven a dider-li qu’en informar ath rei, aguest convence al Sr. Principe de Castelfranco, “que en tres o cuatro dias, y ayudados por los naturales del país, podría ejecutarse sin riesgo”.

Li rebrembe era bona acuelhuda deth Rei, dera prumèra carta, entà que poguessen repatriar-se entara Val d’Aran “los buenos  y fieles vasallos araneses

Aguesta carta auec era responsa deth Duque d’Alcudia. En era li ditz qu’eth Rei “cree  ser este el tiempo oportuno y urgente .. Y S. M. me ha mandado diga que encargará la reconquista para luego que sea posible; pero entretanto juzga muy conveniente el que desde luego se salven los que puedan, retirándose del Valle, para no experimentar el inhumano y bárbaro efecto de los decretos de los Franceses. Lo digo a V.  De orden de S. M. para que lo comunique al Valle con la reserva que conviene; y tambien lo he comunicado al Principe de Castelfranco para su inteligencia y gobierno. El Duque de la Alcudia, 5 de marzo de 1794.

Aguest informe deth Sr. Aner confirme fòrça causes, dilhèu un shinhau accentuades, pr’amor de mòir eth rei, entà hèr era reconquista.

Podem creir qu’era preséncia des revolucionaris siguec de vertat molèsta e dura ena Val d’Aran. Fòrça òmes aueren d’emigrar, entath Palhars e entara Ribagòrsa  En un blòcg anterior diderem que 58 capelhans auien marchat. Eth madeish, F. Aner, ei emigrat. Escriu era Carta en Vilaller.  D’aquiu estant  demane ath Rei qu’es aranesi poguen repatriar-se. Eth rictor de Casarilh, Vicenç Vergés segurament emigrat, se queishe dident, en començar uns naus libres:  “..haver-se’n emportat los soldats de la Revolució francesa, lo dia 5 del mes d’abril de 1793, los llibres sagramentals de partides (baptismes matrimonis...) tenint que fer ara una nova relació d’algunes partides que poden recordar-se.

Eth Conselh Generau d’Aran, emigrat, hè quauqua amassada dehòra d’Aran, en Esterri d’Aneu, entà revisar es causes que passen ena Val, invocant, en començar era reunion, ara Mair de Diu de Mijaran.

I a ua dusau carta, ara horaviada, e per açò non podem transcríuer fragments, mès rebrembam d’ua còlha de hemnes qu’escriuen ara Reina, Maria Loïsa, era hemna de Carles IV, e li  demanen era sua ajuda ena penosa situacion ena qué se trapen. Li parlen en dita carta dera abséncia des sòns òmes  e des capelhans, que se n’an anat.  Son eres es qu’an de hèr es trabalhs deth camp, e son eres es qu’an d’enterrar, quan i a ua mòrt en pòble.

Aguesta prumèra invasion dera Revolucion durèc dus ans e miei. Siguec un temps de patiment tàs aranesi, de destruccion e panatòris. Era patz de Basilea enter Espanha e França, 22-7-1795, i metec fin, tornant as frontières deth tractat dsd Pirinèus. França se retirèc ena part de Girona, mès non volie retirar-se dera Val d’Aran. Fin finau ac hec a cambi dera cession a França dera part castelhana dera ilha de Santo Domingo. Serà tres ans mès tard quan i aurà ua auta invasion dera Val d’Aran hèta Napoleon. Ua guerra que s’estenec a tota era Espanha. E que durèc der an 1808 ath 1014, coneishuda coma era Guèrra deth Francés.

Era Val d’Aran passe, pendent quate ans,  ath Departament de Tolosa

Retornant ara fin dera prumèra invasión dera Val d’Aran pes revolucionaris francesi, era patz siguec acuelhuda pes aranesi. Aguesta patz acompanhada d’un gran gaudi siguec celebrada pes capelhans que volgueren  deishà’c escrit enes madeishi libres sagramentau entà que se’n sauver-se era memòria coma trapam en archiu de Vilac. Atau tanben eth Rictor de Garòs, Gabrièl Calbetò, en préner possession dera parròquia vò deishà’c escrit, entà memòria futura, en tota ua plana deth libre de baptismes, foli 81.

Ditz atau literaument e en catalán: Dia 8 d’octubre de 1797 prenguí possessio de la parroquia, per comissió feta al Sr. Dn. Joan Ademà, Arxipreste de Gessa, per voluntat de l’Iltre. Dn Carlos de Villota, Vicari General. Que per persecucions o insolències contra la Religió Catolica, foren les Iglesias de França profanades i perseguit lo estat eclesiastic, qual persecució queda esta Vall conquistada de aquella perversa Nació en lo any 1792, fins lo any 1795: Dia 30 de març  entrà la derrota de França i perseverà dos anys i mitg. Ita est ut supra, ego Gabriel Calbetò. Rector.

 

Marchèren dera Val d’Aran es revolucionaris francesi, mès es campanaus dera Val d’Aran aueren de mantier eth “güeit” o era vigilància, pr’amor qu’ère possible que quaque escamot o grop de bandits o revolucionaris francesi entrèssen damb es sues amenaces as pòbles e damb es sòns panatòris. Era gent gent auien de cercar refugi enes glèises e campanaus.

 

Sabem pro ben era foncion qu’es campanaus an hèt coma tors de defensa e refugi. Defensa qu’a arribat enquia es nòsti dies. I a testimònis que rebrembam coma ena guerra deth maquis der  an 1944 sigueren es campanaus lòcs de defensa e d’atac: Atau eth campanau d’Unha aucupat pes maquis, aguesti lançauen es òbussi dessús de Salardú, cremant ua bòrda, mentre en campanau de  Salardú se i placèc era Guardia Civil, en tot defensar que non s’apropèssen ath póble, coma atau siguec. Tanben en campanau de Vilac s’i placèren es soldats nacionaus entà defensar-se des maquis qu’auien aucupat Marcatosa. I a ua carta, en archiu dera parròquia, deth Rictor de Vielha ena que ditz ath Cap des soldats, que gesquen deth campanau tà que non sigue atacat e abrimat pes maquis. En efecte es maquis plaçadi en camp de tir de Gausac lançauen es òbussi  contra Vilac; en timpan dera porta dera glèisa de Vilac pòt veder-se er impacte d’un òbus que  dèc a un pam dera pòrta. Tanben en campanau des Bòrdes se i  placèc era Guardia Civil e receberen er impacte des bales disparades d’un serrat apròp dera Glèisa. I auec mòrts. Ena paret i a fòrça impactes des bales e tanben cremèren ua casa e bòrda ath miei deth pòble.

 

Escrivim tot açò entà veir que pendent sègles es campanaus, quauqu’uns deth Sègle XVIII, auien era foncion de “güeit” o vigilancia, e un capelhan porcionèr ne podie èster eth responsable.

 

Mès eth patiment des aranesi non acabèc damb era invasión dera Guerra Gran o dera Revolucion. Quan Napoleon pren eth poder en França er an  1800  retorne  ua cèrta patz en aqueth païs, en tot dar-se compde de que tà gobernar ben auie d’entener-se damb  era base cristiana francesa, que patie fòrça.  Alavetz hè un pacte damb Roma. Mès ben lèu pense  en conquistar Europa e, er an 1808, invadís Espanya. Comence era guèrra deth Francés, coneishuda atau en Catalunha. Era Val d’Aran torne a èster conquistada, er an 1810, entrant es soldats deth mariscau Suchet, qu’auperaue en Aragon e Catalunha,  peth Pòrt de Vielha.  Desapareish eth govèrn pròpri d’Aran e  era Val ei anexionada ath Departament de Tolosa o Nauta Garona. Era Val d’Aran perd era sua libertat. Aguesta òcupación serie mès pacifica qu’era prumèra, ja que enes pòbles se viuerie damb mès tranquillitat. Era gent podien hèr eth sòn comerç damb França e damb Espanha damb libertat, gràcies as tractats interfronterèrs, coneishudi coma Lies e Passseries, e que maugrat es guèrrres non perdien era sua vigéncia. Era guerra acabe eth 1814, damb eth retorn de Ferran VII coma a rei d’Espanha.

 

Fin finau, acabadi es 19 ans, intermitents, d’òcupacion francesa dera Val d’Aran, er Oficiau Eclesiastis, Joan Ademà, rictor de Gessa, mane qu’en totes es parròquies se hèsquen pregàries d’accion de gràcies e ua predicación pendent .tres dimenges entà aluenhar eth mau morau qu’era ocupación francesa auie portat enes nòsti pòbles.

 

Es confraries ena Val d'Aran

Ua des pògues activitats religioses que trapam documentades enes parròquies dera Val d’Aran son es Confraries, dites tanben: Germandats, Consòrcies. Podem méter era sua origina en Segle XIV. Era mès antica que sauvam documentada ei Confraria de Sant Blai, de Salardú, deth S. XIV. Totes es autes son documentades en enes sègles XVI - XVIII. Mès enes sòns estatuts se met que quauqu’ues son còpia d’estatuts mès antics, qu’an desapareishut.

 

Es Confraries son Associacions de fidèls entà ajuda mutua, sus tot espirituala. D’ençà dera baisha edat mieja s’anèc hènt ena vida cristiana ua separación enter era liturgia des capelhans e eth pòble fidèl. Tàs fidels  era liturgia, era Missa, auie ua bona part d’espectacle: cant, vestis, ceremònies, eth latin coma lengua... Tàs fidèls sonque i auie moments d’exposicion deth Sant Sagrament, d’adoracion, damb benediccion…  Era comunión ère pòc soentejada. Per ua auta part, eth nòmbre de clèrgues o capelhans ère elevat, e açò podie ajudar ad aguesta separación ja que es capelhans auien tot eth protagonisme enes celebracions liturgiques. En aguest mon a on eth pòble podie senter-se separat, non siguec estranh qu’es fidèls volguessen ua part mès sua enes celebracions religioses. Per ua auta part eth pòble auie fòrça sentiments religiosi. Era devoción as sants anaue creishent e ath torn d’eri trapèren era escadença de víuer ua pietat pròpria.

 

En aguesti moments de religiositat pòpulara neishen es Confraries o Associacions de fidèls damb un protagonisme pròpri. Ne parlaram en quauqui blògs entà desnishar o conéisher moments de fe e de hèsta, que marquèren un temps dera nòsta istòria e dera vida cristiana. Associacions de fidèls qu’aueren diuèrsi nòms: Confraries, Germandats. Consòrcies, Montepios. Totes, laguens dera sua diversitat, damb ua finalitat semblanta.

 

Ath delà de dar compliment ath sentiment religiós e de hèr sufragis tàs defunts, eth póble i trapaue tasnben compliment d’un desir d’amassada a on víuer era amistat, era ajuda, era hèsta. Per açò es processons enes qué quauqui òmes galejauen, cremauen era povora damb es escopetades des trabucaires; e se rejoien damb dinars “esplèndits”, coma didien es estatuts.

 

De tot açò ne parlaram en quauqui blògs presentant es sues lums e tanben quauqu’ua des sues ombres.  Totes es Confraries anèren acabant-se, es mès petites en S. XVIII, e quaqu’ues mès granes en S. XIX. Ajudèren ara sua desaparicion es leis desamortizadores des  ans 1835.

 

Podem arribar a compdar ena Val d’Aran ues 95 confraries. En quauqui pòbles n’i auie tres, quate o cinc. Ne rèste constància enes archius des parròquies ja que totes eres auien eth sòn libre damb es Estatuts, eth nòm des confrares  e era sua economía. En quauques parròquies es sons libres an desapareishut e sonque i podem trapar quauqua cuerta mencion.

 

Es Confraries auien eth sòn moment mès important eth dia dera hèsta deth sant que les daue eth sòn nòm, o deth sòn patron: Mair de Diu deth Rosèr, Sant Nòm de Jesús, Sant Blai, Sant Esteue…  Era hèsta començaue era vigilia, damb actes religiosi, processon. Non mancauen ua o dues collacions, (petita minjada) e un  dinar “esplèndit”, coma didien es Estatuts.

(El Papa Alexandre VII apròbe es Estatuts dera Confraria dera Immaculada, de Vilamòs, an 1616)

 

Lista de confraries ena Val d'Aran

 

Entà veir era importància qu’es Confraries auien ena Val d’Aran, haram, abantes de seguir parlant d’eres en d’auti blògs, ua lista de totes es que coneishem e i auie ena Val d’Aran. Es ues damb mès vida e longada en temps e d’autes damb ua vida mès cuerta.

 

Trapam aguesta lista de Confraries treta des archius des parròquies per istoriador Serge Brunet, en bona part en sòn Libre: “La vie, la mort, la foi” – Les prêtres des montagnes.

 

TERÇON DE PUJÒLO:

 

Salardú:   de St. Simon e St.Judes     -  dera Mair de Diu deth Rosari  - de  Sant Jaume

Tredòs: de St. Còsme e St. Damià  -  de St. Esteue.

Bagergue:  de Sta. Margarita.

Gessa:  de St. Jaume

TERÇON ARTIES E GARÒS:

Arties: dera Mair de Diu deth Rosèr  -  dera Immaculada  -  St. Sebastià  -  St. Jaume.

Garòs: dera Nativitat dera Mair de Diu  -  deth Rosèr  - de  St. Ròc.

TERÇON DE CASTIERO:

Vielha: de St. Miquèu  -  dera Sang de Crist  -  de St. Francesc Xavier  -  de St. Loïs  -   dra Vèrge Santissima o Consorcia  -   Der Òbit o des Anmes  - deth Conselh  (Mijaran)  

Gausac:  deth Santíssim Nòm de Jesús  -  de Nta. Sra. Deth Rosèr  -  de Sant Martí.

Casau:  de Sant Andrèu  -  de St. Jaume  - 

Escunhau: Mair de Diu deth Rosèr  -  de St. Jaume

Betren: Deth Rosèr  -  de  St. Ròc  - de St. Blai  -  de St. Esteue  -  (Desconieshuda)

TERÇON DE MARCATOSA:

Vilac:  de St. Jaume  -  deth Rosèr  -   der Òbit o des anmes 

Betlan: de Nòsta Sra. Des Nhèus

Montcorbau: de St. Esteue

Vila e Arròs:  deth Rosèr  -  Decapitacion de Joan Bta.

Aubèrt:  deraNativitat dera Mair de Diu.

TERÇON D’IRISSA:

Vilamòs: dera Nativitat dera Mair de Diu  0  Consòrcia  -  deth Sant Òbit    -  deth Rosèr    

Arrò:  Deth Rosèr  -  de St. A gustí

Benós, Begós e Es Bordès:  deth Rosèr  -  de St. Jaume  -  de St. Ròc  -  de Sta. Lúcia

Arres: de St. Fabià e St. Sebastià

TERÇON DES QUATE LÒCS:

Bosssost:   dera Concepcion  -  des Anmas deth Porgatòri  -  de Nta. Sra. Dera Pietat  -  de St. Ròc  -  de St. Joan Crisòstom.

Bausen:   deth Rosèr  -  dera Tresau Orde  -  de St. Peir  -  dera Assumpcion  -  de St. Ròc

Les:  de St. Joan Baptista  -  de St. Jaume  -  deth Rosèr

Canejan C. deth Rosèr  -  de Nta. Sra. dera Pietat  -  Desconeishuda (Purgatòri?)

Confraria dera Mair de Diu deth Rosèr, de Vilamòs

Es Confraries que trapam en toti es pòbles dera Val d’Aran aumpliren era vida religiosa, sociau, culturau, hestiau… pendent sègles. Des Confrairies mès vielhes non i a constància escrita, mès poiriem meter-les en S. XIV De bèra ua des  qu’auem constància se ditz que son refondades.


Es Confraries hègen qu’era gent des pòbles s’apleguèsse e i auesse ua relación enter eri, e era sua base religiosa inspirèsse comportaments de caritat, d’estimacion, de perdón… sentiments inspiradi en ensenhament cristian, que recebien es confrares damb es predics.   Ei vertat, coma passe aué en dia en çò que s’ecriu,  que non respon tostemp ara realitat dera vida dera gent..

 

Analizam aué es Estatuts dera Confraria dera Mair de Diu deth Rosèr o deth Rosari,  de Vilamòs,  qu’auec ua longa vida.


Siguec fondada amassa damb era de Garòs per un dominic, dera Orde de Predicadors (dominics), German Jaume Bernat Saria, Prior Provinciau, en convent de Girona, damb eth nòm de Confraria deth Sant Rosari, eth 30 de seteme de 1603; segontes semble refondada sus era qu’existie anteriorment.

 

Eth Superior d’un Convent dominicà nomentaue eth Prior dera Confraria, q’aurà aguests cargue tota era sua vida. Diden es Estatuts:

 

-Quinsevolha persona, damb era acceptacion deth Prior, poirà entrar ena Confraria e aurà part en toti es bens espirituaus de toti es confrares de totes es Confraries que pòrten aguest nòm; ei a díder: aurà eth frut des pregàries e des caritats, des misses dera Orde dominicana.

 

-Cada confrare diderà un rosari cada setmana e se non ac hesse non aurà part enes fruts espirituaus. S’un ei malaut e non pòt resar-lo, un aute confrare ac poirà hèr en lòc sòn.

 

-Toti es ans l’endeman des quate hèstes dera Mair de Diu: Nativitat, Purificacion,  Anonciacion, Assumpcoion dera Mair de Diu, se celebrarà ua Missa cantada tàs confrares defunts.

 

-Cada prumèr dimenge de mes se hará ua processon, portant eth rosari, guanhant indulgéncia plearia. Eth dia deth Rosèr, prumèr dimemnge d’òctobre, Missa solemne;  en mes de mai o junh ua hèsta solemne damb processon damb tot eth gaudi hèstiu possible.

 

-Dus bailes escuelhudi entre vint-e-quate confrares  s’encuedaràn dera Confraria e demanaràn compdes ath Vasinèr (que recuelh es aumòines) e sauvaràn es sòs en ua caisha damb tres claus, metuda ena capèla deth Rosèr e ne sauvarà ua clau eth Prior, ua auta un des bailes e era tresaua eth Vasinèr.

 

-Toti es ans eth tresau dimenge d’òctobre se cambiaràn es Bailes damb  eth conselh deth Prior e de quauqu’uns des confrares mès vielhs e receberàn compdes des que deishen eth cargue.

 

-Es bailes auràn eth déuer de visitar es malauts e se se trapen aucupats  enviaràn d’auti confrares, jos pena de pagar un ral tara Confraria e atau madeish ac harán es hemnes.

 

-Quan un malaut age de recéber es Sagraments (comunión e viatic)  toti es confrares que siguen en pòble acompanharàn eth Sant Sagrament jos pena de pagar ua liura de cera tà Nta. Senhora.

 

Cuedaràn de que es malauts receben es sagramentns e de que hèsquen testament e s’an devoción que deishen quauqu’arren tà Nta. Senhora deth Rosèr.

 

En dia que morisque un confrare, toti dideràn un rosari e toti es que demoren en pòble l’acompanharàn en enterrament jos pena de pagar mieja liura de cera.

 

-Eth vacinèr aurà de hèr ben eth sòn mèstier d’arreplegar, ath sòn temps, eth frut des cuelhetes, de non hè’c será cambiat per un aute a judici deth prior e des bailes.

 

-Es vint-e-quate elegirán bailes naui eth tresau dimenge d’òctobre.

 

-Eth Prior escriuerà es nòms des confrares naui, es quaus en entrar ena Confraria pagaran un galin de horment o dus rals de plata, e es solters un ral e açò será entà despenes dera confraria, e d’aqueth dia en endauant non aurà de pagar mès. Se darà as majoraus aquerò que será d’arrason entath dinar dera Confraria.

 

-Eth Prior, damb cargue tà tota era vida, será nomenat peth monestir de frares  dominics que sigue mès a pròp de Vilamòs.

 

Acabe dident: “Aguestes son es Constitucions dera Confraria de Nta. Sta. deth Rosèr, confirmades  per toti es Pontifices passadi, Constitucions qu’an d’observar e sauvar es diti confrares jos pena d’èster borradi deth libre”.

 

Ena Confraria de Vilamòs i consten apuntadi, ath long des ans, uns 770 confrares d’ençà der an 1603 enquia er an 1769. Enes Confraries s’i podien inscríuer es vesins e es capelhans deth terçon corresponent e tanben i trapam confrares de dehòra.

 

En d’auti blògs parlaram de d’autes confraries. Haram ues consideracións  e parlaram deth sòn finau. Podem díder que merquèren era vida religiosa des pòbles e deisheren un sostre de vida cristiana, maugrat que non totes auessen era madeisha incidéncia.

Confraria de Sant Esteue, de Betren

Ua des Confraries, damb mès solèra e antiquitat, ère era de Sant Estèue, de Betren. Es Estatuts que se sauven aué son der an 1749, frut d’ua amassada qu’èren es confrares entà  esclarir quauqui capitols pes quaus se regie era Confraria, tamb uns estatuts mès antics.


Aguesti naui Estatits diden:


1-Era vigília de Sant Esteue de cada an se canten prumères e dusaues vrèspes dera hèsta, eth 3 d’agost. Ath madeish dia, Missa cantada damb terno (tres capelhans) ena glèisa deth Sant, pes Rvnts. Confrares, damb assisténcia de toti es Comunitaris (porcionèrs) de Betren. Dempús dera Missa se hará processon per tot eth pòble, portant era imatge deth sant quate capelhans o d’auti, imatge hèta de nau, ena qué se i a incrostat ua pèria aunténtica, que s’a justificat, des que li lancèren en Jerusalèm.

 

2- Ath dia següent, dia 4, ena glèisa se cantaràn pes diti Rvnts. un Nòcturno (tres psalms e lectura) e Missa de rèquiem damb terno e absòlta.  Des fonda- cions e redits de dita Confraria se pagarà as Rvnts. era quantitat de 30 rals.

 

3- Eth dia de Sant Esteue se hará ua comestiò (minjada) moderada entàs confrares.  Aguesta comestiò se hará a  cargue des diti confrares, sense perjudici des emòluments de dita Confraria. Eligiràn un Clauari (que recuelh es aihuèrtes) qu’aurà d’èster confrare deth lòc. Aurà de recuéher eth blat que diti confrares determinaràn e senhalaràn a cada confrare. Avisarà a toti es germans quan age d’anar entàs sues cases. Non auposar-se en arren que sigue en contra des disposicions deth bisbe de Comenge. (Sajaue d’aluenhar quisevolhe abús enes confraries)

 

4-Toti es ans eth Prior a de balhar compde fidèl des rèdits e retribucions  de cada an. Eth Clauari (auie era clau des dinèrs)  aurà de portar-se ben e fidelament en sòn cargue.

 

5-Cada capelhan que sigue confrare a de celebrar ua missa entà cada defunt confrare; e es confrares auràn aubligacion, un madeish o un aute, de díder es sèt psalms penitenciaus de David, ajuntant es letanies e se non les sap, sies parts de rosari entà cada confrare defunt. Un des germans de dita Germandat  o Confraria li aurà de hèr a díder ua Missa laguens deth novenaria deth sòn òbit, avisant ara casa deth defunt.

 

6-Toti es germans auràn de préner part ena Missa, processon e vrèspes eth dia dera hèsta, jos pena de mieja liura de cera entà enlumenar eth sant. E era madeisha pena se non asssistissen as viatics (sagraments) que se porten as germans o non l’acompanhen quan ei de còs present.

 

Es confrares auien un  nombre limitat, de familhes de diuèrsi pòbles e fòrça d’eri semble qu’èren de familhes mès distingides. Quan un morie passaue era sua plaça a un familiar sòn, hilhs o nebots. Ena lista de confrares que se sauve i apareishen 380 confrares. Es darrèri apuntadi son der an 1797. Ben lèu desapareisherie era Confraria, que deurie auèr durat mès de 400 ans.  Maugrat qu’era glèisa parroquiau ère era de Sant Sernilh, ena capèla  de Sant Estèue,  i auirie fòrça actes de culte per part dera Confraria.

 

Totes es Confraries arriben a finaus deth S., XVIII o a principis deth S. XIX.

Dues confraries de Gausac

En Gausac trapam dues Confraries¸era deth Rosèr, mès antica, e ua dusau damb eth Nòm deth Santissim Nòm  de Jesus e dera sua Preciosa Sang. Parlaram des dues pr’amor que i a ues diferéncies.   

CONFRARIA DETH ROSÈR

Non se sauven es estatuts fondacionaus. Trapam dades dera Confraria dempús der an 1696, damb eth nòm de força confrares; atau ac vedem pera quantitat d’aliments qu’era Confraria portaue entara comestio o dinar deth dia dera hèsta. I a ua nòta, que non trapam enes autes Confraries, e mos ditz qu’ena processon i auie ua alegría e un gran tapatge, ja que en era  s’auie de “galejar”, ei a díder se tirauen escopetades damb era povora qu’eth Prior  entregaue a òmes responsables.

 

Copiam ua des nòtes que toti es ans escriuien en Libre dera Confraria preparant era celebración dera hèsta, sus es dues Comestios o banquets que hègen.

 

“Lo arrendador de la Confraria pagarà dos dinars esplèndits, un d’ells el dia de Ntra. Senyora i l’altre el dia següent. (Er arrendador ère eth que recuellie es aportacions des confrares, ua quantita de blat a cadun d’eri e, a cambi. auie de pagar es dinars.)

 

Seguís era nòta dident. Primo, l’arrendador que será, tingui obligació en donar dos dinars esplèndits. I que les carns sian bones i rebedores I lo que s’adverteix, que lo vi sia del vell; i en cas que no fos lo dit vi, vell, que lo arrendador, que será,  aja de donar a quiscun vint tasses de vi i aquelles seràn de mès, y aurà de pagar.

 

Item,  que lo arrendador que será aja de donar una lliura de cera blanca…. I així mateix donarà una lliura de pólvora per galejar a la professó de Ntra. Sra. i dita pólvora sia en poder del Clavari (depositari dels diners) i del Sr. Prior.

 

Item, donarà per al segon dia un hutxau (chau= ¾ de litre) de vi que es lo acostumat.

 

Item, del sobre pactat donarà, lo arrendador que será, vint i quatre tasses de vi, setze pans i setze lliures de formatge, I assò se repartirà en dos collacions a gust de la Confraria.  Item una lliura de polvora, demés de la lliura ja expressada, i que son dues lliures.  Item donarà tretze onces de cera blanca, ademés de la lliura ja posada en nom de la Confraraia, que entre tota pren lo numero de vint i cinc onces.  Item, en cas hi hagués confessor i predicador, lo dinar franch,  que es al acostumat, com en los demés anys passats se ha fet.  Reste la dita (o el mès dient) en poder  de D. Bernat Escala del present lloc de Gausac i a Joan Escala, tots del present lloch de Gausac I lo dit Bernat Escala promet rellevarlos indemnes Daniel Sopena, Rector i Prior.

Toti es ans eth Prior escuelhie es dus Bailes qu’auien d’encuedar-se dera Confraria e organizar era hèsta der an propêr.

 

CONFRARIA E GERMANDAT DETH SANTISSIM NÒM DE JESÚS E DERA SUA PRECIOSA SANG

 

Aguesta Confrari ei tardana, der an 1724, e durèc enquia er an 1804. Segontes diden es Estatuts auie un fòrt contengut espirituau e de vida pietosa, a diferencia des autes. No parlen es sons Estatuts des comestiòs o minjades. Dilhèu non volien préner es dinars, qu’eth Bisbe de Comenge  criticaue de cèrtes confraries enes qué es minjades que hègen portaue a uns desordes. 

 

Copiam part des sòns Estatuts, coma auem dit damb fort contengut espirituau:  Capitols y ordinatios de la Confraria y Germandat del Santissim Nom de Jesus y de sa Presiosa Sang, fundada en lo Altar del Sant Chisto de la parroquial de Gausach per los Reverents Daniel Sopena Rector y Mn. Matheu Vidal de Thomas, los dos de dit lloch, la any 1724 a 10 de abril.
-Ordenam que la Festa del Santissim Nom de Jesus sia onrada y lloada tots anys per sempre en  la Dominica segona post Epiphaniam; primeres y segones vespres, tot amb solemnitat.

 

-Denotam, dits fundadors, dir tots los divendres del any: Salve, goigs y miserere en la capella del Sant Crist. Item. Que los Rvts. que serán de dit lloch tinguem la sus dita obligació si volen gaudir dels Bens Espirituals de la dita Germandat.  Item. Ordenam pera major onra de Deu y pera que los devots germans y germanes y demes del poble i pugan assistir, que desde Pasqua fins a Sant Marti, se digan ditas devocions o pregaries quan la gent será retirada del treball, que será la nit.. Item. Ordenam: Que de Sant Marti a Pasqua la hora que apareixera la convenient.

 

 Finalitat o desirs cristians dera Confraria:

 

    -Lo amor de Deu ens ha fet ajuntar en aquesta Confraria.

    -Cal buscar Deu per damunt de totes les coses.

    -Quan agradable es a Deu que estigam en aquesta Confraria unánimes y  conformes en pau y quietut.

    -Que los confrares sien passifics y conservadors de la pau.

    -Que los confrares de mes qualitat sien mes humils per a la concertacio de la   pau en dita Confraria.

    -Que per a mes servir a Deu en dita Confraria no pugui entrar ningún home perjurat ni blasfemador de Deu

    -Que tots aquells que posaran discordies entre els germans sien castigats en una lliura de cera per a la santa capella.

    -Que en dita Confraria se a de estar amb tota templansa pera mes agradar a Deu i als Confrares y tractar amb tot rectitut  Que sempre que la Confraria     será ajuntada ningun ofendra a altre ni en paraules ni en obres.

    -Que ningún confrare pugue entrar en dita Confraria, quan estigui congregada, amb ningún genero de armes de foch ni de dagues, so pena de ser                 castigats rigorosament amb coneixenca de tota la germandat.

    -Que tots los confrares sien obligats asistir a tots els oficis de dita Confraria.

    Item. Que quan morirá algún Confrare a hontsevulla que sie, se li fara onres (exequies) en dita Confraria i que tots els confrares agen de asistir so pena de     una lliura de cera y dites onres a carrrec de la Confraria.

 

Coma vedem auien un fòrt contengut espirituau de vida cristiana, e non parlen des comestions o dinars. Mès, enes referencies que i a ath long des ans, òc que trapam que en bèth an se hè era comestio o dinar, recuellent eth miei galin de blat e entregar-lo ar arrendador que pagaue eth dinar. Atau ac copiam en un des ans que se hè eth dinar:

 

Dia 2 de gener del any 1732 ha anat en dites lo mig gali del blat per confrare del Nom de Jesús als pactes següents: Lo Rendador que será donarà un dinar esplendit amb sas especies y demes requisits, y per a gustar: lo vi, sis pans, sis mijeres(ua mijera 6 litres) de vi, y sis liures(ua liura 200 gr.) de formatge, i donarà de almoina als pobres una tassa de vi y un boci de pa, a coneishensa dels Bailes.  Item. Josep Morellò de Vielha de Bartie se obligue donar vi de Espanya bo i rebedor a coneixensa desl Srs. Germans.   Item. Sebastia de Juncà mitxa liura de cera blanca. Item. Joep Morello de Vielha una tassa de vi mes per confrare.

 

La dita y en cap de Joseph Morelló de la vila de Vielha, pagant tot lo dalt referit y dona per fiances y principals pagadors al honor Barthomeu Marti… De Sayós, Prior.

 

En propèr blòg 17 parlaram dera Confraria del “Gloriòs Apostol Sant Jaume” de Salardú, qu’auec ua forta implantación e siguec era darrèra en despareisher ena Val d’Aran, er an 1914, convertida en Montepio.

Confraria gloriós apòstol Sant Jaume, de Salardú

En hèr memòria de quauques Confraries dera Val d’Aran non volem desbrembar era de Sant Jaume, de Salardú, ja que siguec era qu’auec ua suberviuença mès longa,  enquia er an 1914, coma veiram.

 

Non ne sabem er an dera fondación. Eth libre que registre es nòms des confrares comence dident: “Llibre de la Confraria del Gloriós Apostol Sant Jaume, novament establerta, correstaurada, en la qual està concedida Indulgéncia…  per nostre sant Pare, Pio VI, amb un breu apostolic, lo dia 20 de maig 1788”. Es naui confrares, que dan eth sòn nòm aguest an, son 97; es que viuien encara dera Confraria que s’auie anat extingint ans endarrèr èren 112. Totau: 209 confrares e confraresses, de Salardú e deth Terçon.

 

Es naui Estatuts, entre d’autes causes, díden çò que seguís: Es quate dies enes que se poiran guanhar indulgéncies son:

-“Lo primer diumenge d’octubre; lo segon, lo dia del patró Sant Andreu; lo tercer, lo dia de la Purificacio, 2 de febrer. En estos días confessats i combregats, i qui lo altar de S. Jaume de la iglesia de Salardú visitarà i pregarà per la pau  y Concordia dels Princeps Cristians, se guanya set anys i set quarentenas de perdó…y qui ohirá Missa, acollirá en sa casa algún pobre, acompanyi alguna professó o al Sagrament quan lo porten per viatich dels malalts, y algunes obres pies contingudes en la dit indult, guanyara seixanta dies de perdó…”

 

S‘anòte, ena refondacion dera Confraria er an 1788,  qu’eth blat que i auie enes graèrs dera glèisa e es dinèrs dera arca, s’an empleat en hèr ua campana, en aunor de St. Jaume, qu’ei era tresau que i a en canpanau damb eth nòm de Jacòba, an 1788, e tà pagar tanben er indult o decrèt, vengut de Roma, que costèc tot, 23 liures, 89 catalanes.  Tot s’a het a instància des confrares, sus tot deth Rvnt. Joan Patrici Espanya, d’Aloy, porcionèr de Salardú, qu’ei eth qu’a restaurat dita Confraria extingida d’ençà der an 1770 enquia er an 1788.

 

-“Item, advertís que, “qui tindrà en sòn poder lo present Llibre, no pogue escriure en dit llibre, sino los noms dels confrares y confrareses, y las ditas (subredita) de las Comestions, (minjades) cada una per sòn orde.

Ytem, es convingut per los dits confrares que qualsevol que voldrà entrar en dita Confraria, sie foraster, o sia de la vila, si es home,  hage de pagar per la entrada una peseta y mitxa, una vegada, y si es dona quatre rals ab la advertencia, que el home hage de pagar lo escot (la seva part) a demés de la entrada. Fet en lo cementiri de la vila de Salardú, als sis del mes de juliol de 1788. Mn. Joan-Pere Patricio Espanya, Prior de la Confraria.

 

Ena acta, deth dia 6 de juliol deth madeish an, se parle dera Comestio o dinar:

“Cada confrare aurà de pagar eth dia 25 de juliol un pa mediano per a dinar , sino pagarà quatre rals corrents en la Vall d’Aran, per quiscon dels confrares.

Ytem, s’a pactat que quinsevol confrare pugui asistir a la comestio, y si es malalt se li donarà un quart de vi y demés recapte, a coneixement de dits confrares; pero si es legitimament ocupat, com es ser manat per lo Rei o per la Vila, o per altre just titol, que no hage de pagar res, pero tampoc percibirà res. Item, han pactat que se hage de pagar l’escot dintre vuit die inmediats despres de la comestio, y los Batlles de dita Confraria sien obligats a cobrar los escots (part del dinar) y ferne compte al Benefacor que será. Ytem, les controversies s’arreglaràn, no devant la Justicia, sino dins la Confraria.

-Ytem,lo benefactor ha de suministrar los plats per menjar los confrares forasters, conforme se practica en la Confraria del  Roser. Ytem, es pacta que lo Benefactor hage de donar dinar lo dia de comptes al Prior y Batlles de dita Confraria.

 

Lo mateix dia 6 de abril es anada la Confraria, lo escot, al menos dient amb los pactes següents. Primerament que lo Benefactor, aquell que serà, hage de donar bon vi de la Conca de Tremp i que sia apte, a coneixement del Prior  y Batlles, que serán. Segonament hagi de donar en dita comestio, bona carn, visitada per dits Batlles; y no sent rebedora, a merce de dita Confraria. Ytem, hagi de donar freginat, pansetada, estofat y carn amb arros;  (i suc de perdiu es diu a l’acta del any següent); y estos dos ultims plats serán abundants,  que apres de haver dit gràcies, hage de donar dos vegades a beure a tots los confrares, y que ningú dels confrares pugui convidar a persona alguna i que tampoc pugui defraudar res al Benefactor. El benefacrtor fou Manuel Coy e Salis de la Sabatera, en preu de quatre rals corrents per quiscun; i dit Benefactor será obligat a subministrar especies, safrà, y demes condiments.......

 

En arribar er an 1829 era Confraria de Sant Jaume, damb un gran nombre  de confrares e confrareses cambie eth sòn nòm e se li da ua naua dimension d’ajuda sociau as confrares e se diderà en endauant “Sociedad Montepio titulada de San Jaime de la villa de Salardú, de la cual es Presidente el Cura Parroco”. Durarà enquia er an 1914. Eth Coneishut Mn. Jusep Condò e Sanbeat ne será eth darrer President, ajudat de dus Priors.

Totes es Confraries auien ua finalitat semblanta.  Es sòns Estatuts, en prumèr lòc, meten era Confraria jos era proteccion d’un Sant; manen que se celèbre era sua hèsta damb mès o mens solemnitat; cau amiar a térme cèrtes practiques de vida cristiana; pregar tàs confrares defunts; non desbrembar es praubi; celebrar ua amassada des confrares damb ua o dues comestios o minjades, mès o mens abondants.

 

Era Confraria de Sant Jaume, de Salardú, dera qué auem parlat en blòg anterior e que siguec refondada er an 1788 en arribar er an 1828 pren eth nòm de SOCIEDAD MONTEPIO DE SAN JAIME, de Salardú. Copiam ua des sues prumères actes que li dan ua naua dimensión.

 

Dia 25 de juriol de 1829, reunits los confrares de la Confraria baix los auspicis de S. Jaume el Major, erigida en la Basilica  de Salardu, tots unánimes y de un vot tingueren a be en nombrar per Batlles de la sua dita Confraria al Sr. D. Franccisco Paba, Batlle eclesiastic, a Joan Saforcada de Catori, Batlle laich de part del Consell, y Narcis Paba de Saldoni, Batlle seglar de part dels habitants, als cuals tres Batlles se les ha fet lo carrech de la suma en mota de blat de cincuenta dos cuarteres y dos galins posats i posades en las mans de diferents individuos de esta villa, y los dos batlles seglars ab assisténcia del eclesiastich de fiel de fechos, quedan obligats baix responsabilitat hipotecada en sos propris bens sens reserva a replegar la dita suma de blat exigint a cadahu de aquells quen tingan el plus de mitg gali per cuartera, qu’es condicio baix la cual se les presta, y una vegada recullit, capital i producto, y tenintlo ja en son poder, deuran prudentment prestarlo de nou baix lo pacte, que es prestantseles una quarartiera, hagian de tornarne set galins y mitg: Y pera que conste ho firma n los dits batlles en esta de Salardu… dia, mes y año ut supra.

 

Aguest modèl d’acta s’anaue repetint mès o mens toti es ans, variant era quantitat de quarteres recuelhudes, que podie arribar, er an 1880, a 80 cuartieres, 3 galins e 1 pecotin, damb cuaranta creditors o beneficiaris.

 

Explicam quauques paraules que gessen ena acta:  Mota: capital basic a retornar, ei a díder quartiera, mens miei  galin, que pasaue ara societat.  Quartiera: uns 50 litres; Galin: uns dètz litres; pecotin: un quart de galin.

 

Eth miei galin que retornauen de mès es creditors en especie o en metalic anaue ath hons deth Montepio, e atau podie ajudar as praubi tanben en metallic.

 

Eth hons, que restaue, servie tath foncionament dera Societat

 

    -Èstipendi a la Rvnt. Comunitat  (2 pesetes)

    -Idem, a la mateixa comunitat, per raó de la missa cantada amb 2 cantors    (3 pesetes)

    -Idem, de replegar el blat,transportar-lo d’un graner a l’altre i per baixar a Vielha per a treure una ordre,contra certes retencions  de blat i ferlos restituir,     es feu de gasto   ( 4 ptes)

    -Item, per a refrescar  els Confrares en la festa del apostol, se gastaràn12 mijères de vin a rason d’una peseta e mitja la migèra  (18 ptes)                    

    -Item,23 lliures de formatge, una de vell i les demès del nou (6 ptes)

 

Vedem qu’eth vin ère abondant. A diferéncia de d’autes Confraries non i auie massa despenes ena Glèisa. Sonque i auie un sufragi o ua missa tà cada un des socis o confrares defunts. Despenes deth dia dera hèsta, 25 juriol pagant tres cantors. E dempús es minjades o comestions que se hègen sonque damb hormatge e vin. De ua d’eres met que se crompèren : Se comprèren: “per refrescar els confrares, en la festa del apostol, se compraran 12 mijeres de vi a raó de 1 pesseta i mitja la mijera, total 72 litres. Idem. 23 lliures de formatge, una del vell, i les demés del nou, total 6 pessetes”. De totes manères semble ua quantitat respectabla:  72 litres de vin e 9’200 quilos de hormatge.

 

En Libre dera Confraria se trape ua huelha  separada, der an 1877, ena qué i a ua queisha de que non s’an entregat damb claretat es compdes as naui priors.  

 

Ditz atau: “Por mas que en estas cuentas figuren un total de 20 pesetas sobrantes y que digan que se han entregado a los nuevos priores, esto no es verdad. Al encargarme yo de la parroquia hacia ya dos años que no se habían pasado las cuentas, y todo lo recauadado se la habían gastado en vino, pudiendo yo calificar esta Confraria, tal cual encontré,  la Confraria del dios Baco. Pero por fin me cuadré y con la ayuda del actual Alcalde,  pude hacer el sufragio por los Confrades difuntos que habían muerto durante los tres años, y entonces no se gastó tanto vino…Póngase en esto el Cura de acuerdo con el Alcalde y así como gastaban 40 o 50 pesetas en vino, que no se gaste sino un poquito y de este modo siempre habrá un fondo para socorrer a los pobres, enfermos y poner un poco decente el altar de Sn. Jaime…”

 

Era renauida Confraria o Montepio de sant Jaume, damb aguessta volentat d’ajuda sociau, prestant blat o diners, quaque viatge sense retorn, anèc seguint fòrça ans, a diferéncia des autes Confraries qu’anèren desapareishent. En meter-li eth nòm de Montepio auec ua fòrça mès legau entà seguir. Mès en arribar as prumeries deth sègle XX auec mès dificultats. I auec ua grana emigración entà França des familhes mès praubes. Non se tornaue eth capital qu’auien recebut. I auec, en Pujòlo, quauques familhes,  que deishauen capital as auti, crubant interessi, ipotecant finques se no lo podien tornar. 

Per tot açò, quan Mn. Jusep Condó Sambeat, prenec possesion dera parròquia de Salardú, er an 1910, inscriu coma socis deth Montepio a tres familhars sòns pagant ua pesseta d’entrada cadun.  Mès, vedent era dificultat de crubar es interessi, restant, un capital de 343’60 pessetes, damb eth vist e platz deth bisbe Joan Benlloch,  que hège era Visita Pastorau ara parroquia escriu çò que seguís: “Los que deben a la Cofradia, según los adjuntos pagarés no han dado cuentas, ni pagado, el interés corresoondiente, a pesar de que el infrascrito los ha avisado varias veces y con amenazas de citarles ante el Juez. El infrascrito ha cumplido, no obstante fielmente las cargas”.

 

E damb aguestes paraules se barre eth libre de compdes e se pòt dar coma acabada era Confraria-Montepio de Sant Jaume de Salardú, dempús de mès de quate-cents ans d’istòria.


Lums e ombres des confraries

Es Confraries aumpliren un long recorregut dera vida religiosa dera Val d’Aran. Pensem qu’era mès antica, dera qué se sauven  part des sòns estatuts, ei era de Sant Blas, de Salardú, an 1458, que non vò díder qu’aguesta sigue era data fondacioau, ja qu’enes estauts conservadi se ditz en catalan antic:

 

 “..com en temps passat fos instituida e ordenada Confraria sots invocació, honor i devocio del predit Mosse sant Blas, mártir e confessor, dins l’esglesia de Mosse sant Andreu del loc de Salardú on ha altar y image e reliquies del dit gloriós mártir sant Blas. E com la dita confraria sie estada totalment derruida per francesos, los quals an detingut pres o ocupat la Castell de Salardú; per tant tos los dejus nomenats confrares del dit glorios Mosse sant Blas. So es a saber, Ramon Despà, rector, mosse Guillem Fort e mosse Pere de Boena, porcionaris…” . Seguissen noms de vesins de Salardu, Unha, Tredòs e Bagergue. Tots aquests redacten nous Estatuts.

 

 Aguest interessant document mos ven a díder qu’es Confraries ena Val d’Aran son fòrça antiques. En Catalunha n’i a de documentades en S. XI: era confraria dera Mare de Diu de Montserrat. E ja en Fança en S. VIII. Èren moments d’estabilitat política ena Val d’Aran; moments qu’era preséncia des reis d’Aragon, pera volentat des aranesi, ère volguda e notòria; quan era vida cristiana s’auie implantat en país, e se bastien en cadun des pòbles es glèises, qu’ara ne didem romaniques, anèren neishen es confraries. Èren moments de fòrça fervor religiós. Auie passat er an 1000, damb era sua pòur dera fin deth mon. Era gent auie un sentit o vivencia religiosa prigonda; es parròquies s’auien organizat, damb es sòns rictor e d’auti capelhans porcionèrs o comunitaris que dauen acompanhament as parròquies.
 

 Era predicación des monges o frares franciscans e dominics en tota Eurpa, desvelhauen era fe dera gent e eth culte as sants. Hègen a sénter ara gent, qu’era vida religiosa non ère valida sonque enes monestirs o convents, senon tanben entre toti es cristians, dehòra, en miei deth mon, ena sua vida vidanta de familha o trabalh. En aguest ambient neishien Associacions de fidèls, òmes e hemnes, que se comprometien a ua vida de pietat jos era invocacon d’un sant. Atau neisheren es Confraries o Germandats, coma auem vist en blògs anteriors.
 

 Tanben era societat civila, enes granes ciutats hège a néisher es Gremis; associacions de menestraus d’un madeish mestièr o ofici.: gremis de sabatèrs, de panadèrs de teishidors… Acò les ajudaue a preparar-se entà apréner eth son ofici  e a deféner es sòns drets. E, en aquera societat religiosa, auien tanben un sant coma a protector e vincle d’union.
 

Auem presentat quauqu’ues des confraries dera Val d’Aran, escuelhudes enter es apròp de cent que n’i auie. Sonque de quaqu’ues se sauven es sòns libres d’actes e de compdes. Podem díder qu’enes confraries  se i trapen lums e ombres.
 

Didem en prumèr lòc qu’ aueren fòrça causes positiues, fòrça lums. Dauen satisfacción as desirs de vida religiosa. Ajudauen era conviuença dera gent, que soent s’aplegauen ena glèisa e enes processons.  Es comestios o dinars que hègen un  dia ar an o dus de seguidi, en d’auti moments, compartint hormatge e vin, tot açò afavorie ues estones d’alegria e de placer, qu’era persona a de besonh e servie entà desbrembar posibles ressentiments o discòrdies entre es persones. Celebrar minjades amassa, tostemp a estat ua constant ena vida umana.  Es confraries aufrien tanben era escadença entà rebrembar es defunts e hèr sufragis entada eri. Ua manèra d’arregraïment o de caritat cristiana.
 

Aguestes son es lums des Confraries. Mès es istoriadors en parlar d’eres, quan a calgut hèr-ne un judici, coma passe en tantes causes umanes i a eth perilh de guardar mès era part negatiua, es sues ombres. Fòrça viatges ena istòria es causes se coneishen mès pera sua part negatiua que pera positiua.
 

Atau s’a dit qu’ès dinars bèth viatge èren excessius, sus tot ena beguda.  Eth madeish bisbe de Comenge i metie es sues reserves …… Auem vist en un blòg anterior qu’un rictor, austèr serie eth, didie qu’era confraria se poirie nomentar era confraria deth diu Baco o diu dera borrachèra, pera abondància deth vin que se consomie.
 

Ua auta critica as confraries serie aguesta: Enter es confrares i auie es capelhans comunitaris o porcionèrs dera parroquia e deth Terçon. Coma trapam enes Estatuts, es sufragis o misses que se hègen  a díder entàs defunts èren abondants, massa!. Podem pensar qu’es capelhans i auessen interés que siguesse atau, entà percéber uns ingressi damb aguesti sufragis, des quaus crubauen era aumòina. Atau passaue tanben enes testaments, carregadi damb fòrça misses, de manèra qu’es bisbes de Comenge demanauen ua moderacion ena quantitat de sufragis entà aplicar tà un defunt.
 

Era quantitat de confradies ena Val d’Aran ère excesiva?; dilhèu es capelhans porcionèrs podien afavorir massa naues fondacions.  Coma auem dit en un blòg anterior, era perdua des deumes e censaus per impositiu legau, portèren ara desaparición des capelhans porcionèrs. Per tot açò ena dusau part deth Sègle XIX anèren desapareishent es confraries.  Mès podem díder qu’aumpliren era vida cristiana e era religiositat des pòbles pendent 600 ans, e auien deishat un long camin de vivéncies cristianes, que de quauqua manera aurà arribat enquia nosati.

Es "acordats"

Còr des canonges dera catedrau de Sant Bertran

 

Era pertinença cada dia mès clara dera Val d’Aran ara corona des reis d’Aragón e comtes de Barcelona harie mès cònfusa era autoritat plea des bisbes de Sant Bertrand, en ua Val d’Aran qu’s’aluenhaue cada còp mès deth comtat de Comenge.

Es aranesi escuelhien un règim politic e sociau dehòra de Comenge. Eth sòn moment decissiu serie er an 1313 damb era Querimònia.  Enes actes de fidelitat ath rei Jaume II trapam eth nòm des caps de casa de cada pòble, damb eth nòm des rictors e capelhans  des parròquies. Enes pobles deth naut Aran, Garòs ensús. coma didien, son fòrça  es nòms des capelhans, 19 en totau. Tanben en miei Aran, de Vielha non se sauve era acta. En baish Aran non  ges eth nòm des capelhans de Vilamòs, de Bossòst, de Bausen e de Canejan.. En Les sonque signe eth Senhor Ademarios , que personaument dauant deth Rei, en Lheida, signe era fidelitat uns dies dempús,

 Aguesta cèrta disparitat en vòt des capelhans entre eth naut e eth baish Aran pot mostrar es doptes que podie originar era doble autoritat enter eth rei e eth bisbe, maugrat siguessen dus camps diferents: eth camp temporau e eth camp espirituau; non èren, en aqueri tempsi, massa clares es competéncies de cadun.

I a constància escrita d’aguestes discutiblas competéncies. Ja er an 1314 Jaume II demane qu’es canonges de Sant Bertand non demanen mès dinèrs as parròquies qu’es qu’èren entregadi de temps inmemoriau. Son es pòbles de Garòs ensús,  que demanen ath rei era sua ajuda tà non pagar es deumes que les reclamem es canonges de Sant Bertrand. Eth rei escriu dues cartes, ua ath sòn gobernador en Aran,  Guillem de Castelnau, tà que intervengue,  ua dusau ath Capítol o canonges de Sant Bertran  ena qué les ditz, virat deth latin: “Jaume, rei d’Aragon e comte de Barcelona… ath venerable Capítol de canonges de Sant Bertrand deth bisbat de Comenge. De part des nòsti fidèls des lòcs de Garòs, de Laspan, d’Arties, de Gessa, d’Unha, de Bagergue, de Pujo e de Tredòs, ena Val nòsta d’Aran… m’an dit que vosati molestats indegudament e injustament sus era manera de crubar es deumes contra eth còstum de temps inmemoriau, volent vosati crubar ua quarta part d’aguesti deumes. Vosati crubatz ja cinc sous (solidos) moneda corrent coma ei eth còstum e non les crubetz arren mès… Dat en Lleida, 28 seteme 1314”.

Damb frequéncia sorgirien problemes; atau ueit ans mès tard, 1322, trapam tanben dues cartes det rei Juame II sus drets que volie eth bisbe de Comenge. Eth rei escriu ua carta entath governador…. En era li parle dera menaça d’excomunion deth bisbe as capelhans en negar-se a pagar uns drets  . E escriu tanben ath bisbe entà que torne ath soldat-cavalièr de Montcorbau ua onzau part des deumes dera parròquia e deth cementèri qu’eth bisbe s’a quedat.

Vedem eth Rei coma valedor enes problemas qu’es capelhans trobauen. Tot açò portèc as “ACORDATS” que regularien per escrit es relacions dera Glèisa, en determinadi camps,  damb eth bisbe de Comenge, enes qu’eth Governador o representant deth rei e eth Conselh Generau i aurien ua paraula a díder.

Es Acordats, recuelh legau des costums que se tiegen, sigueren convengudi er an 1372 enter era reina Eleonor d’Aragon e eth bisbe de Comenge, Bertrand de Cosnag. Es Acordats auien de méter fin as problèmes que i auie soent en camp dera justícia enter era glèisa d’Aran e era curia de Sant Bertrand. Se convenguec que serien escuelhudi arbitres d’un costat e der aute entà trobar un rècte judici, volent ua patz tranquilla, ua concòrdia e ua fidelitat constant enter eth bisbe e eth governador deth rei.

Aguesti “Acordats” antics sigueren confirmadi e aclaridi eth 12 d’òctobre de 1619, ena glèisa de Sant Miquèu de Vielha peth bisbe Egidi de Sobré e peth governador d’Aran, Père Pujades, dauant de testimònis. en presencia deth sindic, bailes e d’autes autoritats dera Val e deth pòble fidèl.

Un long dòcument presente es Acordats des qué ne trem es clausules següents:

1- Es capelhans, clèrgues qu’an cometut un delicte, ua fauta, un comportament inadequat seràn jutjadi e castigadi ena Val d’Aran, non dehòra, peth qu’exercís era justícia en Aran o sigue eth governador reiau. Cèrtes causes serán jutjades per oficial eclesiastic d’Aran en nòm deth bisbe. En aqueri comportaments des clergues, non publics o de domni intèrn, eth bisbe i aurà un judici a hèr.

2- Es clèrgues poiràn dispausar liurament des sòns bens en vida e en mòrt. Mès i pòt auer bens de patrimoni eclesiastic, que serán discernidi pes oficials eclesiastics d’Aran e pera curia deth bisbe.

3- Eth bisbe e eth governador auràn de sauvar e deféner es usi, còstums e libertats dera Val d’Aran mentre non entren en contradicción damb es decrèts deth Concili de Trento.

4- Es clèrgues, qu’artenhen eth presbiterat, seràn acuelhudi enes sues parròquies, prumèr coma capelhans porcionèrs o comunitairs en sòn pòble d’origen, damb eth consentement deth rictor, des porcionèrs e des fidèls. En morir eth rictor es vesins o eth Conselh dera parroquia, qu’enes pòbles petits èren toti es caps de casa, aplegadi ena glèìsa, poiràn escuéllher enter es porcionèrs o naturaus dera pòble eth que serà eth rictor. Se non ne trapen cap que sigue pro digne poiràn cercar-lo en ua auta parròquia. Era persona escuelhuda será presentada ath bisbe, que lo confirmarà en cargue de rictor.

(Glèisa Sant Julià, Garòs)

 

Des “Acordats”, 10-6-1372, qu’amplissen era istòria dera Glèisa d’Aran pendent mès de 500 ans, rebrembem en aguest blòc un des sòns camps mès coneishut: Es parròquies podien designar es sòns rictors, damb un protocòl fòrça precís.

 

Transcriuem ua acta que s’a sauvat, que mos parle de coma escuelheren eth sòn rictor ena parròquia de Garòs er an 1761. Enes pòbles petits toti es caps de casa  e es capelhans porciónèrs o còmunitaris formauen eth Conselh dera glèisa. Eth nau rictor auie d’èster hilh deth pòble e se non n’i auie cap de pro preparat podien escuelher-lo de un aute pòble dera Val d’Aran. Eth qu’ère escuelhut ethj Conselh dera glèis lo presentaue ath bisbe de Comenge entà que confirmèsse era sua nominacion. Era acta que se sauve l’escriuem virada deth latin. Era ei pro clara entà veir tot eth procediment.

 

“Dia dotze de juriòl der an dera Nativitat de Nòste Sénher, mil set cents seishanta un, en lòc de Garòs, Val d’Aran, e Avescat de Comenge

 

Coneguen toti que, convocadi e aplegadi, era universitat deth lòc de Garòs, amassa damb es capelhans o porcionèrs dera glèisa parroquiau de sant Julià, e abitants de dit pòble, precedint eth tòc de campana, ena predita glèisa, segontes un antic còstum, congregadi coma s’acostume entàs ahèrs comuns a tractar, eth Conselh de dita glèisa, en quau, damb convocatoria e congregación, sigueren presents, eth Rvnt, Clement Vergés, prevere, e econòm de dita paròquia, Esteue Aurés, Père Mora, e Jaume Vergés, preveres e comunitaris, Domenec Calbetó, baile, Jusèp Barra, Felix Martorell e Domenèc Escala, Dr. Francesc Carbonell, Jusèp Solè, Jaume Milló, Jacòb Barrabé, Joan-Esteue Mora, Francesc Nart, Loís Vergés, Francesc Vidòt, Mateu Vergés Mundí, Jusep Fontà, Batista Sastrada, Magí Jaquet, Jusèp Aurés e Felip Solè, proòms, Mateu Vergés de Bernat, Laurenç Vergés, Manuel Barra, Francesc Sastrada Peidevila, Enric Mora, Jusèp Augestrò, Bartomeu Roseu, Jerònim Barra, Bartomeu Pînós, Francesc Prades, Narcís Cuentra, Joan-Jusèp Sirat, Felip Laforga, Ricard Roseu e Jusèp Pinòs, vesins.  Hènt e representant era dita Universitat e Conselh dera glèisa, coma mès gran parer e major part des òmes de dit lòc.

 

Atenent e considerant qu’era glèisa parroquiau de St. Julià de Garòs, vacant en aguesti moments pera mòrt det reverent Joan Vergés, d’era eth darrèr rictor, e ara, pera gràcia apostólica e tanben per privilegis reiaus, era presentación de dita rectoría perteneish ara Reverenda Comunitat e ara Universitat e a cadun d’eri. Per tant en nòm d’eri nomenam coma rictor de dita parroquia ath Senhor, Jusèp Vergés. preveré, e vicari de Sant Martin deth pòble de Cazaril,Val de Larbost, Diocesi de Comenge, natuaru deth madeish lòc de Garòs; suplicant damb eth present acte, que per Ilm. e Rvm. Senhor des Convenes (Comenge), Bisbe, o peth sòn, en causes espiritaus e temporaus, Vicari Generau e Oficiau, tà que era dita nominación e presentación volgue acceptar, e que dit Rnd. Jusèp Vergés sigue prenut entà dit rictorat coma es auti rictors prometeren o acostumèren, mentre sigue unit ara vòsta autoritat, tà que govèrne e ena dita administración e exercici de dita parroquia se compòrte ben e decenment coma es auti rictors s’an comportat. De tot açò es presents coma testimònis se n’assabenten peth notari infracrit. L’entreguè e liuré. Dat e hèt en dit lòc de Garòs, dia, mes e an coma mès ensús; present jo Notari, e secretari josescrit, e presents coma testimònis: Gabrieu Calbetò, estudiant de teologia, e Francesc Vergés, estudiant de gramática, deth madeish lòc de Garòs, tàs cause dites, cridadi e acceptadi. Loís Portolà, notari

 

Signat Luis Portolà, damb autoritat apostìlica, notari public, deth lòc d’Arties, ena vila de Vielha domiciliat, secretari dera Curia eclesiástica dera Val d’Aran, que en çò sus dit intervenguec e damb pròpria man escriuec. Ne dongui fe.

 

Centenats de nominacions de rictors se hèren enes parròquies dera Val d’Aran enquia que aguesta antica norma o privilegi siguec renonciat pes pòbles er ab 1860.

(Avèsque Gilbert de Choiseul  1646-1670)

 

 

Enes Acordats o privilègis des dus archiprestats dera Val d’Aran damb eth bisbat de Comenge, se remèrque, sus tot, eth privilègi des capelhans “porcionèrs”. Aguesti èren es que percibien ua part des deumes o ingressi que i auie en cada glèisa. Podien auer-i en cada parròquia de 2 a 10 capelhans.

 

Es archiprestas dera Val d’Aran, segontes es “Acordats” no podien adméter es pretensions dera cúria o deth Capitol de canonges de Sant Bertran, que reclamauen despartir damb eri es deumes des gleìses, qu’es parròquies araneses auien, confirmadi dempús, en vertut dera Bula deth papa Juli III (1503-1513. Es dus archiprestats d’Aran: Gessa e Les, defeneràn tostemp aguesti drets. Trapam, ja en temps des Acordats, an 1372, ua relacion des deumes que pagauen es archiprestats ath Bibat: Les, 80 liures e Gessa, 39, non massa inferiors as que se pagauen en d’auti lòcs deth bisbat. Siguec en aguesti ans (1369-1387) que cambièren de lòc es archiprestats; abantes èren Vilac e Unha; seràn dempús: Les e Gessa, enquia es ans 1860.

 

Eth bisbe Giles (1613-1623) se comprometec a respectar es Acordats, qu’èren avaladi pes reis d’Aragon e d’Espanha. Sauvar eth privilègi des deumes e censaus ère protegir er suberviuença des porcionèrs. Aguesti èren desconeishudi en d’auti parçans deth bisbat de Comenge. Eth clèrgue o capelhan , en Aran, en èster originari dera parròquia auie dret a ua part des ingrèssi dera glèisa e podie aucupar eth lòc d’un porcionèr quan aguest morie.

 

De totes manères aguesta proteccion, qu’auien es capelhans aranesi non portaue tostemp a acuélher de bon grat d’autes normes que gessien deth bisbat de Comenge, e qu’èren de besonh entara reforma dera vida deth clericat, en sòn camp espirituau, pastorau e morau; normes que non tostemp depenien dera cúria de Comenge senon dera Glèisa universau, normes, que guardauen eth ben des fidèls; disposiciones qu’anauen mès enlà des còstums pròpries dera glèisa d’Aran. Aubligacion deth bisbe ère cuedar era fe cristiana des fidèls. Ua des manères de catequizar es fidèls sigueren es ”missions” o predicacions, amiades a tèrme enes parròquies, sus tot, pes jesuïtes. D’aguestes missions que se hègen en tot eth bisbat siguec importanta,e non facila, ena Val d’Aran, era deth P. Forcaud, er an 1642; d’era ne parlaram en un  aute blòg. Mission interessanta, ja qu’eth madeish, ath delà dera mission que prediquèc, ne deishèc ua longa cronica de coma èren quauques causes ena vida vidanta dera Val d’Aran.

 

Eth bisbe Gilbèrt de Choiseul (1646-1670) auec un long pontificat: bisbe reformador, cuedèc fòrça era fe cristiana des fidèls e deishèc tara Val d’Aran ues Ordenances, an 1646.  Agueste meriten parlar-ne en un blòg, coma tanben des Ordenances que vieran dempús enes ans 1724 e 1731.

 

Eth bisbe Gilbèrt venguec tara Val d’Aran en seteme de 1646. Ena glèisa de Sant Miquèu, de Vielha, jurèc sauvar es privilègis pròpris dera Glèisa d’Aran, dauant des archiprèstes, capelhans, autoritats e fidèls, “ajulhat., damb es mans sus es evangèlis e damb clara votz”. Metem un modèl d’aguest jurament, que transcriuem ara seguida, virat deth latin: “Nos, Gilbert de Choiseul, pera misericòrdia de Diu, Avèsque de Comenge,volent e desirant que sigue a toti notòri, e manifestat que Nos, en auer-me suplicat es archiprèstes, rictors, conselhèrs e sus tot es abitants dera Val d’Aran, de voler confirmar es sòns privilègis e libertats, coma ac heren es mèns predecessors, e considerant benignaments es sòns precs, Nos, les auem confirmat e confirmam en aquerò qu’a Nos mos tanh, en reservar de totes manères e meten a part era autoritat e eth dret dera Glèisa, e deth rei, molt catòlic, jos er autoritat deth quau ei metuda aguesta Val, en tant que se hèsque sense prejudici des anmes. Hèt en Vielha, eth 25 de seteme der an de nòste Sénher, 1646.  Gilbèrt. Avèsque de Comenge. Dn. Rafèl Subirà, governador dera Val d’Aran. Damb manament deth bisbe, Crespin, secretari.

 

Eth bisbe Gilbèrt tornarà tara Val d’Aran tà ua dusau Visita pastorau, er an 1655.